L'esperança és l'últim que es perd

Des de petita, per aquestes dates nadalenques, sempre sentia un fort nerviosisme, intriga i il·lusió. Tenia ganes que arribessin els dolços, sobretot els de xocolata, que la meva família va emmagatzemant en un armari des de principis de novembre, i els àpats de les festes que com a bona golafre que sóc, m’encantaven. No cal parlar dels regals, que tot i que a mesura que anava creixent eren més intuïtius, no podia evitar rumiar durant una bona estona a la nit què em regalarien el dia següent.  I òbviament,  ja d’adulta, era la primera a llevar-se i qui anava a despertar a la família per a què preparessin els regals de Nadal i que m’enfadava quan veia que s’ho prenien amb calma i primer esmorzaven, es dutxaven i es distreien amb qualsevol cosa. També sentia aquesta il·lusió i intriga quan anava a comprar els regals. Fins i tot, vaig començar a comprar-los a última hora, el 23 o 24 de desembre, perquè no podia suportar el fet d’haver d’esperar dies o setmanes per veure com obrien el regal que havia pensat amb tanta il·lusió i quina cara posarien.

Aquest any tot ha canviat, si pogués evitar els àpats nadalencs ho faria, no m’interessa saber què em regalarà la meva família i també estic comprant regals per compromís, sense la dedicació que hauria de merèixer, suposo.

I per què explico tot aquest rotllo? Perquè per primer cop a la vida el que m’impacienta més és el sorteig de la loteria, des de principis de mes que compto els dies que queden i visc amb el convenciment profund que em tocarà la grossa. L’esperança és l’últim que es perd. Em dec estar fent gran, i com ja deia el petit príncep, la gent gran són persones materialistes que no comprenen les coses importants de la vida. Bé, com que jo sóc gran però amb ment de nena puc entendre perfectament els dos col·lectius: aquest any he començat a ser una materialista que comprèn les coses importants de la vida: he conegut a una veïna fantàstica. Gràcies a ella, aquell pessigolleig de panxa, totes les il·lusions i alegries les he deixat de concentrar en tres dies rutinaris nadalencs per repartir-los una miqueta cada dia. L’alegria que em fa compartir amb ella un gran bloc (GB), viure històries reals, mimar i ser una mimada, convertir-nos en artistes, creure’ns que els ninots de neu caminen durant la nit i que sempre hi ha un telèfon per millorar la metereologia, compartir relats marranots,  fer coves amb les mans o de llençol, preguntar-nos pels somnis i, en definitiva,  viure com si estiguéssim dins d’un conte és molt més plaent que les avorrides festes de nadal. Ben pensat, rectifico el que he dit a les tres primeres línies d’aquest paràgraf: tinc el convenciment profund que la grossa ja m’ha tocat i que, a més, sóc tant afortunada que em caurà també la del proper 22, la grossa de la gent gran.

I sempre somiava i parlava en somnis i sempre somiava i parlava en somnis...