Avui tornava de la feina i el cel estava negre, estava a punt de caure el diluvi universal, semblava que s’acabava el món. El meu únic pensament era: “A veure si arribo a casa i no m’enganxa el xàfec traient la compra del cotxe”.
Semblava que tenia intenció d’aguantar, fins i tot allà a l’horitzó s’aclaria una mica el cel i es veia un blau preciós.
De cop, quan ja semblava que sortia del núvol negre que intentava engolir-me, han començat a caure unes gotes de pluja grosses que feien por. El vidre s’anava entelant i les gotes cada cop eren més, més grosses i més ràpides. El soroll a dins del cotxe era ensordidor, fora només es veia una boira blanca i la carretera era invisible als meus ulls. El núvol m’estava tirant pedres!!! Eren ben rodones i blanques. Llavors he deduït la seva estratègia:“O se’m menja, o em travessa el cap amb una pedra, o intenta fer-me relliscar com si caminés per sobre de milers de bales.”
M’he aturat un moment al mig de l’autopista i he pensat “O t’engoleixes la por, o t’engoleix el núvol a tu”. I com era d’esperar (perquè si no, no estaria aquí escrivint), m’he engolit la por! He tancat els ulls i m’he posat la música a tota pastilla per no escoltar ni veure res. He recorregut el camí cap a casa mentalment, i a la que m’he volgut adonar, ja havia sortit d’aquell núvol dolent que segur que s’ha quedat menjant-se a algú altre. Cada cop estic més convençuda de que la teletransportació és possible.
Quan ja recorria els carrers sota el cel obert, m’has vingut al cap tu: “Estarà bé? Se l’haurà menjat el núvol? S’haurà mullat de camí a classe? Segur que porta l’impermeable... Merda! Perquè no he viatjat mentalment fins on estava ella?!”
Amb tu passejant pel meu cap i enllaçant un pensament amb l’altre, he arribat a casa recordant les tempestes dins del llit abraçada a tu, els dies de pluja que ens acompanyaven en els nostres inicis, i aquell primer dia que ens vam conèixer ara fa un any. Un record preciós, sens dubte.
Y fueron perdices y comieron felices.
(Saps que el meu conte acabaria amb que el núvol se’ns menja a les dues i vivim volant pel cel com dues gotes d’aigua; però com que t’agraden els finals feliços, acabo el conte pensant en tu.)
1 comentari:
Ja fa dies que volia dir-te quina història real més meravellosa has explicat!!!!!!! M'encanten les històries que et passen amb final feliç! Ja sé que tens tendència a què la natura, ja sigui aigua, vent, núvols, etc ens engoleixi a totes dues però prefereixo que de moment ens protegeixi abraçades el nostre llit una nit de tempesta i tinguem dolços somnis, diga'm cursi!!!:))))
Ets una meravella!
Publica un comentari a l'entrada